Andreu Carranza Font és un gran escriptor català. Ha guanyat molts premis des de ja el principi de la seva carrera literària.
El primer d'ells a l'any 1991 per la seva novel.la "La Tinta de la Immortalitat", Premi Recull - Francesc Puig i Llença de narració. Posteriorment el Premi Ribera d'Ebre de narrativa, a l'any 1992 per El desert de L'Oblit. El Sebastià Juan Arbó de novel.la de Sant Carles de la Ràpida, guanyat l'any 1995 per la novel.la Riu Avall. Premi Sant Joan a l'any 2000 per Anjub Confessions d'un Bandoler. També en el mateix any 2000 el Premi Vila D'Ascó de narrativa, per la Filla de la Memoria. Y recentment el Premi Josep Pla de narrativa 2015 per la novel.la, El Poeta del Poble. A més d'escriure i publicar altres novel.les fantàstiques i fascinants.
El primer llibre que vaig llegir de l'Andreu Carranza, va ser "Riu Avall", un recull de contes entranyables, alguns amb misteri, altres divertits, ambientats tots ells a la Ribera d'Ebre, i amb personatages, que podia reconèixer, en mig de la fantàstica trama; en definitiva era com si algú molt proper m'expliqués unes aventures que em feien somriure, i riure portant el segell de la Ribera d'Ebre com a denominador d'origen. Vaig decidir, doncs en aquells moments regalar a un parell d'amics, dos exemplars d'aquests meravellosos contes que
a mi em va agradar tant.
Una tarda d'hivern, a les estanteries de la meva mare, em vaig trobar amb Anjub, Cofessions d'un bandoler, un llibre de l'escriptor que encara jo no n'havia llegit, i per supost de seguida el vaig començar.
Anjub, tracta de la vida d'un noi que amb només dotze anys, pronunciarà un jurament que li canviarà la vida; en fer els setze compleix la seva paraula i matara l'home que havia malparlat de la seva mare.
La defensa al dret a l' honor, que al llarg de la novel.la apareixerà també en altres situacions de venjança, farà d'ell un personatge nou, a qui molts de la comarca i més enllà temien per el seu gran coratge i valentia. Josep Anjub es converteix en tota una llegenda : el bandoler robarrucs, que porta posada una reliquia familiar, regalada per la seva padrina; es tracta d'un medalló de poders misteriosos, una gran experiència que converteix al protagonista en una mena d'èsser salvatge, abans de trobar de nou el camí dels "homes".
l'hereu dels Anjub és trobará també amb un ruc quan un llamp cau entremig de tots dos. Aquest personatge bramant com un dimoni el salvarà de les pitjors situacions.
La novel.la escrita en forma de diari personal, comença un 14 de setembre de 1832, i ens relata també el moment històric que en aquell moment es vivia, concretament els diversos episodis de la lluita entre lliberals i carlistes, i que tenien lloc especialment a la Ribera d'Ebre.
Un llibre d'aventures, amb batalles molt salvatges, però a la vegada proper, amb un llenguatge que t'arriba al cor, segurament perquè Josep Anjub té un gran fons, com així també queda reflectit en les seves converses amb el mossén Joan, i sobretot al final, quan el personatge reflecta la seva solitud, i el seu veritable fons, davant de la mort que se li acosta.
Ressaltar també un excel.lent final de novel.la, en boca d'un personatge que malgrat un gran i sol, insult a la seva estimada mare, és converteix en un temible bandoler, i tot i viure batalles sagnants, sap apreciar la veritable estimació que troba en el seu camí, la María, als amics fidels, i tota la bellesa que la vida li ha donat, i ell ha sabut valorar, malgrat els seus errors.
Em pregunto a vegades com hagués reaccionat Josep Anjub, si els insults haguessin sigut reiteratius. Es clar que en aquella època i en l'actual, a la Ribera d'Ebre, i afortunadament a molts més llocs es respecta a la dona. Així com el dret a l'honor, la intimitat... drets fonamentals, que tenim regulats, i que malauradament en algunes cultures, o societats no gaire llunyanes, aquets drets ja no es respecten, i crec que poc s'han respectat al llarg de la història, amb les lamentables conseqüències que això representa.
Tornant a la novel.la, Josep Anjub al lllarg dels fets que va vivint i especialment cap al final dels seus dies, s'en adona que el camí escollit no ha sigut el correcte, pensa com hagués pogut ser la seva vida si hagués escollit altres camins. Al final es torna un home agraït amb Deu, per tot lo bo que li ha sigut donat, i per l'oportunitat de poder escriure la seva història.
L'escriptor demostra en aquesta novel.la, un gran coneixement de la naturalesa humana, i també de la cultura e idiosincràsia pròpia de la gent d'aquestes terres.
El llenguatge que ha utilitzat Andreu Carranza, com he esmentat anteriorment, és un llenguatge proper i propi de la Ribera d'Ebre, describint batalles i aventures, ens uns indrets que em son coneguts, i a la vegada, relatant fets entranyables amb una certa dolçor, i que tot plegat m'han anat acompanyant en els meus viatges, i lectures en mig de les oliveres, els ametllers florits envoltats de boira, i sempre no gaire lluny del riu Ebre, donant-me pau, companyia i alegria al cor.
No comments:
Post a Comment